EL RACONET DE LA TITI

El teu estimat buda de la compassió

Que los pensamientos de amor llenen todo el mundo,

Arriba, abajo y a lo largo;

Sin ninguna obstrucción, sin odio, sin enemistad.

Parada, caminando, sentada o acostada, mientras despierta,

Una debe cultivar esta meditación de amor.

No tinc por de treballar, tinc molta curiositat"
Rita Villà Taberner

Cristina Galan és de Mataró i fa set anys que puja diàriament a la UAB per estudiar Filologia Hispànica. Aquests dies està preparant els que seran els últims exàmens de la carrera. D’aquí a ben poc, doncs, la Cristina marxarà de la UAB amb el títol de llicenciada en Filologia Hispànica sota el braç i el convenciment d’haver tancat una etapa de la seva vida. Abans que iniciï el camí per la vida post-universitària, parlem amb ella per fer un petit balanç dels anys passats a la UAB.
Per què vas triar la UAB?

Preferia la UAB a altres universitats pel fet que estava allunyada de la ciutat i es trobava apartada de tot. Això no és com la central (UB), allà al mig de la ciutat. A mi la veritat és que Barcelona no em fa el pes.
S’han complert les expectatives que tenies de la carrera?

Jo crec que sí, encara que potser ens hem deixat coses penjades, autors que no hem tractat o coses que no he entès, perquè eren summament complicades. Potser el que cal renovar una miqueta és el tema professors i el que ensenyen, jo crec que estan una mica desactualitzats. És normal que t’hagin d’ensenyar les bases de la carrera, però a vegades no aprofundeixen gaire.

Recordes què et va cridar més l’atenció quan vas arribar UAB?

Sí, la gent, sobretot la gent. Hi havia molta, molta gent i podies conèixer gent nova, i també m’agradava el fet que podies anar al teu aire.

Quins avantatges li trobes a la UAB?
Els que he comentat abans, que està apartada, l’ambient, la naturalesa que tens aquí. M’agrada la tranquil·litat, en molts espais pots seure tranquil·lament, amb calma.

I quins inconvenients té?
Sobretot el lloc on està, almenys per mi, per desplaçar-me. Hauria d’haver-hi més transport des de Mataró, ara els autobusos són molt escassos i les condicions a vegades són lamentables.

Si ara comencessis la universitat , escolliries el mateix?
No.

Què faries?
Bé, potser escolliria el mateix però per arribar a una altra cosa. M’agradaria fer una carrera de segon cicle, Antropologia o una de Teoria, o potser Literatura Comparada. O millor, un mix de totes, que ja he vist una miqueta de què van, per les optatives que he fet.

De tot el que has viscut a la UAB, què és el que més t’ha agradat?

Doncs, per exemple, arran d’estar aquí vaig tenir una experiència en un país estranger, a Portugal, anant d’erasmus que per mi va ser una cosa personal molt positiva i que em va fer créixer. El curiós és que no va ser precisament per una cosa de la carrera, sinó per una assignatura de lliure elecció que vaig fer per curiositat i al final realment va ser la meva empenta per marxar.
Quina assignatura?

Era Literatures africanes d’expressió portuguesa. I després vaig fer altres assignatures de portuguès, com una que es diu Fernando Pesoa moviments d’avantguarda, coses que érem quatre gats però, mira, per mi va ser maco.

I el que menys t’ha agradat de la Universitat?

El que menys? L’exigència de segons quins professors. N’hi ha alguns que no són gens empàtics, no es posen a la teva pell en cap moment. Ells es pensen que l’únic que fas és la seva assignatura i t’exigeixen moltíssim, i les persones som persones i tenim els nostres límits. Crec que si alguns baixessin una miqueta el llistó no passaria res, de fet ho han fet professors que he tingut i jo he après, i fins i tot d’una altra manera, amb més gust, no per obligació. Jo canviaria això, aquests professors que es prenen la docència, no com una manera d’ajudar els alumnes, sinó al contrari.

Ara que acabes la carrera, què faràs?

Què faré? Jo vull estar a la docència, bàsicament perquè és l’única cosa que veig que podria fer, i vull ser professora d’espanyol per estrangers. M’agradaria anar a l’estranger a fer-ho, i si no aquí, però no a Catalunya, me n’aniria al sud, a Andalusia, potser. Però m’ha costat de saber això que t’estic dient. Al principi de la carrera no ho tenia tan clar, és cosa de fa un parell o tres d’anys que ho tinc clar.

O sigui, no tens el pànic que descriuen els universitaris a l’hora d’entrar al món laboral?

No, no, jo de fet estic treballant, però els meus treballs són precaris, perquè és molt difícil compaginar feina i venir aquí. Ara no em puc queixar, perquè vinc només els matins, però m’he passat molts anys amb assignatures al matí i a la tarda, i clar, això laboralment et trenca. Els treballs, tal com estan muntats avui en dia, són difícils de compaginar. O perds classes o trobes un treball que et vagi a la mida, que és molt difícil. Jo ja he treballat i sé el que és. No, no tinc por d’acabar la carrera, tinc curiositat, perquè serà un treball totalment diferent als que he fet fins ara, que són més rutinaris. De fet ja he treballat en alguna tasca de mestra, però eren extraescolars o coses així sense cap importància pedagògica, penso.

Ara que tens perspectiva, què li diries a una persona que ha de començar la universitat?

Que s’ho prengui amb calma. Bé, amb calma fins a cert punt, però que almenys en pugui gaudir, que no vingui per obligació. Es que és molt fàcil venir aquí, quedar-te al bar i posar-te a jugar a cartes, com qui diu. Jo crec que a la carrera això ho pots fer, però no t’hi has d’acostumar. A més en certa manera això també potencia el passotisme aquest que et parlava dels professors, perquè a vegades es troben que la gent no va a classe o passa de tot. Ja sé que l’assistència tampoc és obligatòria, però...

La Cristina deixa la frase a l’aire, pensant potser amb nostàlgia en les classes ja passades i, qui sap si preguntant-se quan trigarà a tornar a seure en una aula de la UAB.